Som a l’avió, acabem d’aterrar a Lubumbashi, al sud de la R.D. Congo, tot és diferent, hi ha molta polseguera i de camí a l’aeroport ja tenim una colla de joves que ens donen la benvinguda. Són monitors del KIRO moviment present a moltes parròquies de la R. D. Congo. Ens acompanyen i ens guien cap a la ciutat. D’allí ens porten al Zaïdi, un alberg – residència on hi viurem uns dies monitors i responsables vinguts de les Filipines, Paraguai, Catalunya, Colòmbia, Dinamarca, Bèlgica, Itàlia, Lituània, Eslovàquia, Holanda, Ghana, Burundi, Uganda, Botswana, Sud-àfrica i la R.D. del Congo. Durant uns dies se’ns convida a conèixer la vida congolesa, començant el dia 6 d’agost amb el primer acte a la catedral de Lubumbashi, on després tot ballant en processó som portats a l’escola tècnica de Salama on ens donen la benvinguda el consiliari del Kiro i l’equip directiu i la Fimcap amb la seva secretària i consiliari, el governador de la Katanaga, de la qual Lubumbashi n’és la capital, i d’altres entitats de la ciutat. En acabat de dinar se’ns dona la benvinguda amb diferents grups folklòrics, grups de danses i malabaristes. L’endemà compartim ja la vida del es postres entitats i anem de viatge a Likasi, ciutat a 120Km d’on som, en la qual arribem amb les articulacions destrossades per culpa dels constants esvorancs que hi ha a la carretera principal i després d’estar 3hores en un minibús amb capacitat per vint persones i on hi viatgem 35. A partir d’aquest segon dia ja constatem el caos, els problemes en la qual s’hi veu abocat el país. Arreu hi trobem infants que ens miren estranyats o amb por, molts no havien vist un Musungu (blanc), i un tràfec de get que amunt i avall van venent de tot. Durant ben be 5 dies visitem museus, entitats, institucions de la zona, com també mines, mercats que ens dibuixen la vida congolesa. Nosaltres també tenim moments de trobada en les quals compartim dinàmiques, activitats i les vida de les organitzacions a les quals representem. Ja ha passat una setmana i sembla que hi fóssim des de sempre. Mirem d’adaptar-nos a la dieta, sobretot al Bukari, element bàsic en tot àpat, composat d’aigua i farina de blat de moro i de mandioca, i com no a la limitació de trobar aigua potable o embotellada, doncs podem corre el risc d’agafar amebes, i d’altres infeccions. A la R.D. del Congo constatem que res és fàcil, tot és complica per la manca de recursos, després de molts anys de guerra. I malgrat que ja ens acostumat a dutxar-nos amb una galleda, a dormir amb una mosquitera per evitar la malària, a suportar la ferum de les latrines, no ens acostumem a les dificultats que han d’aguantar diàriament els congolesos. A la segona setmana se’ns envia per parelles a viure a casa de diferents famílies que ens acullen. A partir d’aquest dia ja tenim un baba i una mama congolesos i tot una tropa de germans que durant 7 dies ens acompanyaren i compartiran amb nosaltres la seva vida, les seves activitats quotidianes, els veïns i les seves comunitats i grups. Nosaltres pel matí som envaïts a diferents projectes per a col·laborar, ja sigui fent de monitors de casals o anant amb minusvàlids o amb infants i joves del carrer. Personalment, vaig col·laborar en el centre Magone on adolescents i joves del carrer aprenien un ofici i s’autogestionaven el treball. Allí vaig treballar a l’hort, i fent planxes de coure, i en la construcció d’una ala del centre. Tots els participants durant 6 dies miràvem d’aprendre i compartir la vida dels infants i joves dels diferents projectes on varem ser destinats. A les tardes els passàvem en família, visitant els barris o ciutats veïnes, coneixent gent de tota mena que ens explicaven la vida congolesa, visitants grups d’esplai i parròquies. La tercera setmana fou la de més convivència amb els joves i monitors locals i els participants del Camp Mundial. Vàrem prepara activitats, pregàries i dinàmiques per a poder treballar a nivell de totes les nostres organitzacions, més visites guiades, sobretot, grups Kiro, que sempre ens rebien amb timbals i danses , com també les mines de coure, abundants a la zona. Els últims dies foren per fer una mica de visites a persones i grups i alguns varem tenir la sort de participar fins i tot en un casament. Res a veure amb els nostres. Per acabar m’agradaria convidar-vos a que participeu d’aquesta experiència en el 2009. Han estat tres setmanes intenses, de compartir, de conèixer un món ben diferent al de Catalunya, tan socialment com econòmicament. De conèixer una església molt vital i compromesa amb el patiment del seu poble i de conviure amb entitats i grups que amb el mínim de recursos són capaços de fer feliços a infants que sovint han de treballar per a col·labora en l’economia familiar venent ous, netejant sabates, cosint, demanant etc..